Les meues reflexions sobre Joanot
La informació sobre la vida dels Martorell és extensíssima. Navegar en l’oceà d’estudis que s’aproximen a aquesta nissaga ha sigut una de les empreses més gratificants en què m’he capficat. Cap dels personatges que he fet durant tots aquests anys m’ha despertat tantes vegades a mitjan nit. Una nit va entrar a la meua habitació i em va dir: Dorms? Montpalau ha deshonrat la meua germana Damiata? Uns dies després, la mateixa: Volen tancar-me en presó per haver mort un home desarmat. Un any d’immersió en la documentació exhumada que ara pren forma escènica. Joanot em mira als ulls i em fa veure que totes les persones, en tots els temps, en cada casa, abans de cada guerra, busquen el mateix: no morir. Em pose al costat de Joanot i reivindique, a peu d’escena, aquesta lletra de batalla a ultrança contra la Impermanència que fa ell, aquest crit ple de rialles, amor i amenaces.
